Vinyes verdes vora el mar

Els divendres al matí i a Catalunya Ràdio, dins del programa de l'Antoni Bassas "El matí de Catalunya Ràdio" hi ha l'espai "La discoteca bàsica", amb l'Albert Puig. Habitualment no puc sentir l'espai, tot i que a vegades després me'l baixo.
Aquesta setmana anava amb el cotxe i sí que el vaig poder seguir. A més a més poc abans de les 7 del matí havia sentit al sotsdirector, en Joan Garcia, que feia la falca del programa. En l'interessant diàleg que mantenia amb la Rita Marzoa afirmava que "tot seria en català". Glups, no, no. No va pas ser així. El primer en cantar, Joan Manuel Serrat, versionava Antonio Machado cantant "He andado muchos caminos", i això no és pas en català. I crec que tampoc cultura catalana, però això són figues d'un altre paner que no venen al cas.
El següent plat venia servit per Lluís Llach, amb un poema de Josep`Ma. de Segarra "Vinyes verdes vora el mar". Aquí ja m'havien tocat la fibra sensible.
Ara fa unes setmanes vaig proposar-me d'anar proveïnt de peces que m'agradaven i havien estat referents en la meva vida, i fer-ho de mica en mica. Anant fent entrades en el bloc i fent créixer la llista del web. Doncs aquí la segona entrada.
Vinyes verdes vora el mar, publicat originalment en el disc "Campanades a morts" m'ha acompanyat sempre. La trobo molt bonica. A més a més l'he utilitzat. Per exemple en el meu treball final de Didàctica de la Llengua Catalana, el quin em permetia treure'm el diploma de Mestre de Català.
El següent cantant present era Ovido Montllor, amb el poema de Vicent Andrés Estallés "M'aclame a tu". Algun dia hauré de parlar del poc reconeixement que s'ha fet d'Ovido Montllor. Sí, sí, en certs ambients sí, però hauria de ser mnolt més popular.
I sense moure'ns del País Valendià el següent Raimon, interpretant "Veles e vents" d'Ausiàs March.
Iqual que en altres coses que s'ha de ser de l'un o de l'altre, blanc o negre, cara o creu, amb temes de cantaoutors jo m'hi nego. No sóc ni llaquista ni raimonista. O més ben dit, sóc dels dos alhora. N'hi ha molts d'altres que m'agraden, però ells són referents. A tots dos els he vist en directe en sengles concerts, ja fa dies, a Manresa. Dels dos en tinc bons records. Dels dos peces que m'apassionen...
Encara quedaven quatre cantautors més. Els tres més joves i la noia. Vaja, la dona. Només una? També n'hi ha de bones, eh?
Gerard Quintana, en aquest cas sense els Gossos, interpretant "He perdut el mar" de Jordi Guardans; El fill del mestre, interpretant de Maria Mercè Marsal (tot i que original de Rosalía de Castro) "Si el mar tingués baranes"; Miquel Gil interpretant "L'amor és Déu amb barca" de Pascal Comelade.
I al final la Maria del Mar Bonet, amb "El pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera.
L'experiència m'ha agradat. D'un espai interessant que ja a vegades em fa pensar hem passat a una entrada al bloc, i una actualització del web. Doncs no està malament.