Els divendres al matí i a Catalunya Ràdio, dins del programa de l'Antoni Bassas "El matí de Catalunya Ràdio" hi ha l'espai "La discoteca bàsica", amb l'Albert Puig. Habitualment no puc sentir l'espai, tot i que a vegades després me'l baixo.
Aquesta setmana anava amb el cotxe i sí que el vaig poder seguir. A més a més poc abans de les 7 del matí havia sentit al sotsdirector, en Joan Garcia, que feia la falca del programa. En l'interessant diàleg que mantenia amb la Rita Marzoa afirmava que "tot seria en català". Glups, no, no. No va pas ser així. El primer en cantar, Joan Manuel Serrat, versionava Antonio Machado cantant "He andado muchos caminos", i això no és pas en català. I crec que tampoc cultura catalana, però això són figues d'un altre paner que no venen al cas.
El següent plat venia servit per Lluís Llach, amb un poema de Josep`Ma. de Segarra "Vinyes verdes vora el mar". Aquí ja m'havien tocat la fibra sensible.
Ara fa unes setmanes vaig proposar-me d'anar proveïnt de peces que m'agradaven i havien estat referents en la meva vida, i fer-ho de mica en mica. Anant fent entrades en el bloc i fent créixer la llista del web. Doncs aquí la segona entrada.
Vinyes verdes vora el mar, publicat originalment en el disc "Campanades a morts" m'ha acompanyat sempre. La trobo molt bonica. A més a més l'he utilitzat. Per exemple en el meu treball final de Didàctica de la Llengua Catalana, el quin em permetia treure'm el diploma de Mestre de Català.
El següent cantant present era Ovido Montllor, amb el poema de Vicent Andrés Estallés "M'aclame a tu". Algun dia hauré de parlar del poc reconeixement que s'ha fet d'Ovido Montllor. Sí, sí, en certs ambients sí, però hauria de ser mnolt més popular.
I sense moure'ns del País Valendià el següent Raimon, interpretant "Veles e vents" d'Ausiàs March.
Iqual que en altres coses que s'ha de ser de l'un o de l'altre, blanc o negre, cara o creu, amb temes de cantaoutors jo m'hi nego. No sóc ni llaquista ni raimonista. O més ben dit, sóc dels dos alhora. N'hi ha molts d'altres que m'agraden, però ells són referents. A tots dos els he vist en directe en sengles concerts, ja fa dies, a Manresa. Dels dos en tinc bons records. Dels dos peces que m'apassionen...
Encara quedaven quatre cantautors més. Els tres més joves i la noia. Vaja, la dona. Només una? També n'hi ha de bones, eh?
Gerard Quintana, en aquest cas sense els Gossos, interpretant "He perdut el mar" de Jordi Guardans; El fill del mestre, interpretant de Maria Mercè Marsal (tot i que original de Rosalía de Castro) "Si el mar tingués baranes"; Miquel Gil interpretant "L'amor és Déu amb barca" de Pascal Comelade.
I al final la Maria del Mar Bonet, amb "El pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera.
L'experiència m'ha agradat. D'un espai interessant que ja a vegades em fa pensar hem passat a una entrada al bloc, i una actualització del web. Doncs no està malament.
Amb aquest bloc vull compartir idees, reflexions, projectes amb tots vosaltres. Feu-hi totes les aportacions que desitgeu.
diumenge, 18 de maig del 2008
dimecres, 7 de maig del 2008
Periodisme amb precisió
Des de fa temps que es parla del desprestigi dels polítics. Constantment se'ls posa a caldo, sovint en les tertúlies radiofòniques o de la tele, en editorials de diaris, ... o simplement s'hi posen ells solets amb les seves accions. Però ara i aquí no penso opinar sobre això.
Sí en canvi sobre el paper del periodisme en les informacions. No us heu trobat mai que quan es parla d'una notícia de la quina vosaltres en sou actors o bé coneixeu d'aprop i amb precisió no s'assembla gens ni mica en com s'explica en els mitjans? Com a mínim contenen un munt d'imprecisions.
I en aquest cas crec que els periodistes tenen l'obligació d'informar-se bé, de ser professionals, de fer bé la seva feina tot i que no poden ser especialistes en tot. I com a mínim no llençar imputs que puguin desorientar més la gent.
Ahir, amb la notícia de la mort de Leopoldo Calvo Supremo un botó de mostra.
Quan s'acosten unes eleccions generals hi ha la falsa idea que els ciutadans que volem expressar la nostra opinió lliurement escollim el president del govern. Igual que passa amb les eleccions catalanes. I no és així, i els periodistes haurien d'ajudar a fer-ho entendre.
Doncs no.
Situació. Catalunya matí, noticiari de 6 a 7 de Catalunya Ràdio, dirigit i presentat per Rita Marzoa. En general m'agrada, el trobo seriós. I la Rita acostuma a agradar molt o a ser rebutjada. A mi més aviat m'agrada. I per això em sorprèn més i m'amoïna la relliscada.
Notícies d'entrada i parlant de Calvo Sotelo "...de fet l'escollien no pas directament a les urnes sinó al Congrés dels Diputats ..."
En desenvolupar la notícia: "... l'únic no elegit a les urnes ..."
No, no i no. Vaja que sí. Al Leopoldo Calvo Sotelo no el van escollir directament les urnes, com tampoc a l'Adolfo Suárez, ni el Felipe González, ni el José Ma. Azanar ni tampoc el José Luís Rodríguez Zapatero. Els ciutadans escullen els diputats del Congrés. I entre aquests es vota el candidat a president. Que tradicionalment és el representant de la llista més votada, però que si s'aconsegueixen altres majories doncs entra dins del joc democràtic. Vegis el cas del govern tripartit de la Generalitat.
En fi que aquestes ocasions haurien de servir per fer pedagogia i no pas per embolicar. I espero no ser massa dur, però realment crec que és important.
Potser es volia dir una altra cosa. Això sí ben certa. En aquest període de democràcia de la nostra època recent és l'únic president no escollit immediatament després d'unes eleccions. El president Adolfo Suárez va dimitir. I podia fer dues coses. O bé convocar unes noves eleccions o bé deixar en mans del Congrés que d'entre els diputats que hi havia, i ateses les majories d'aquell moment, s'escollís un nou president. I aìxò és el què va passar.
Sí en canvi sobre el paper del periodisme en les informacions. No us heu trobat mai que quan es parla d'una notícia de la quina vosaltres en sou actors o bé coneixeu d'aprop i amb precisió no s'assembla gens ni mica en com s'explica en els mitjans? Com a mínim contenen un munt d'imprecisions.
I en aquest cas crec que els periodistes tenen l'obligació d'informar-se bé, de ser professionals, de fer bé la seva feina tot i que no poden ser especialistes en tot. I com a mínim no llençar imputs que puguin desorientar més la gent.
Ahir, amb la notícia de la mort de Leopoldo Calvo Supremo un botó de mostra.
Quan s'acosten unes eleccions generals hi ha la falsa idea que els ciutadans que volem expressar la nostra opinió lliurement escollim el president del govern. Igual que passa amb les eleccions catalanes. I no és així, i els periodistes haurien d'ajudar a fer-ho entendre.
Doncs no.
Situació. Catalunya matí, noticiari de 6 a 7 de Catalunya Ràdio, dirigit i presentat per Rita Marzoa. En general m'agrada, el trobo seriós. I la Rita acostuma a agradar molt o a ser rebutjada. A mi més aviat m'agrada. I per això em sorprèn més i m'amoïna la relliscada.
Notícies d'entrada i parlant de Calvo Sotelo "...de fet l'escollien no pas directament a les urnes sinó al Congrés dels Diputats ..."
En desenvolupar la notícia: "... l'únic no elegit a les urnes ..."
No, no i no. Vaja que sí. Al Leopoldo Calvo Sotelo no el van escollir directament les urnes, com tampoc a l'Adolfo Suárez, ni el Felipe González, ni el José Ma. Azanar ni tampoc el José Luís Rodríguez Zapatero. Els ciutadans escullen els diputats del Congrés. I entre aquests es vota el candidat a president. Que tradicionalment és el representant de la llista més votada, però que si s'aconsegueixen altres majories doncs entra dins del joc democràtic. Vegis el cas del govern tripartit de la Generalitat.
En fi que aquestes ocasions haurien de servir per fer pedagogia i no pas per embolicar. I espero no ser massa dur, però realment crec que és important.
Potser es volia dir una altra cosa. Això sí ben certa. En aquest període de democràcia de la nostra època recent és l'únic president no escollit immediatament després d'unes eleccions. El president Adolfo Suárez va dimitir. I podia fer dues coses. O bé convocar unes noves eleccions o bé deixar en mans del Congrés que d'entre els diputats que hi havia, i ateses les majories d'aquell moment, s'escollís un nou president. I aìxò és el què va passar.
diumenge, 4 de maig del 2008
Concert per a piano núm. 5, de Beethoven
Aquest cap de setmana ha estat molt informàtic. De fet he tret la pols i posat una mica al dia diverses coses. Entre d'altres aquest mateix bloc, que feia molt, moltíssim, de temps que no teia cap entrada nova.
Com que racionalitzar i optimitzar les coses en fa treure més rendiment he procurat que hi hagués relació entre unes i altres feines.
Així també he posat al dia la pàgina web.
Des del seu inici volia incloure-hi un apartat de música. I sempre era un aspecte pendent. És clar, fer un llistat de les coses que t'agraden... pot ser realment llarg. Així que he optat per canviar d'estratègia. Ho faré de mica en mica. Ara hi ha hagut la primera aportació.
Ha estat una de les peces que més m'agrada. No sé, pot ser el top 1 del meu rànquing particular.
Es tracta del Concert per a piano número 5, Op. 73, de Beethoven. A part d'enllaçar-lo a la pàgina web n'he buscat més informació. Veig que no només a mi m'agrada. Vaja, que és una de les obres més populars de Beethoven. O que l'any passat també va assolir la primera posició de les 100 peces clàssiques que més agraden a Austràlia, segons l'emissora de música clàssica de l'ABC australiana.
I és clar ja posats a fer vaig mirar què en deia la Viquipèdia. Ai las, aquesta entrada no hi era. Doncs com que hi havia dies, estones i ganes... l'he feta, entrada nova de trinca. Si calen rectificacions ja les hi faran, que per això nés una enciclopèdia oberta. De fer bàsicament és una traducció i adaptació de la mateixa entrada de la versió anglesa.
Com que racionalitzar i optimitzar les coses en fa treure més rendiment he procurat que hi hagués relació entre unes i altres feines.
Així també he posat al dia la pàgina web.
Des del seu inici volia incloure-hi un apartat de música. I sempre era un aspecte pendent. És clar, fer un llistat de les coses que t'agraden... pot ser realment llarg. Així que he optat per canviar d'estratègia. Ho faré de mica en mica. Ara hi ha hagut la primera aportació.
Ha estat una de les peces que més m'agrada. No sé, pot ser el top 1 del meu rànquing particular.
Es tracta del Concert per a piano número 5, Op. 73, de Beethoven. A part d'enllaçar-lo a la pàgina web n'he buscat més informació. Veig que no només a mi m'agrada. Vaja, que és una de les obres més populars de Beethoven. O que l'any passat també va assolir la primera posició de les 100 peces clàssiques que més agraden a Austràlia, segons l'emissora de música clàssica de l'ABC australiana.
I és clar ja posats a fer vaig mirar què en deia la Viquipèdia. Ai las, aquesta entrada no hi era. Doncs com que hi havia dies, estones i ganes... l'he feta, entrada nova de trinca. Si calen rectificacions ja les hi faran, que per això nés una enciclopèdia oberta. De fer bàsicament és una traducció i adaptació de la mateixa entrada de la versió anglesa.
dijous, 1 de maig del 2008
Una represa... espero
Avui és dia primer de maig. Ves quina contradicció la festa del treball i el dia en què em proposo de reprendre, així ho espero, les meves aportacions albloc.
De tant en tant hi pensava. Alguna vegada fins donava voltes a la primera aportació de la represa. Avui m'hi he posat seriosament.
La primera sorpresa la data de la darrera aportació. Feia gairebé dos anys!!!!!
I després la sorpresa. Hi ha coses de blogger que havien canviat. Em calia redireccionar tots els espais, contrasenyes que amb el temps... ves que s'ha d'explicar que no li hagi passat a gairebé tothom.
Però ara ja estic escrivint.
I després d'això, que no és més que una declaració d'intencions, seré capaç de ser més constant? Això no ho sé. Treballar segur que ho faré.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)