Incomunicació?

Quan internet i la informàtica es van començar a expandir, i encara ara algunes vegades, feia fortuna entre els detractors o els escèptics de les noves tecnologies expressions com “això potenciarà l’individualisme...” o encara “porta a la incomunicació”.

Cada invent, cada fet social nou, ... té les seves coses, bones i dolentes. I no vendré ara l’era de la informàtica com la més meravellosa de totes les èpoques.

Però ara hi ha més incomunicació? Jo penso que no. De cap de les maneres. Les coses o les persones ens hem adaptat, però de comunicació n’hi ha i molta.

Es llegeix menys? Potser, i potser només, en format paper sí. Però a la pantalla es llegeix, i molt.

I s’escriu. No només correu electrònic, que permet una comunicació ràpida i fluïda, o bé amb eines de missatgeria instantània.

A més a més apareixen contínuament noves formes de comunicació. Només cal observar el fenomen dels blocs.

Precisament la Laura Domènech, una companya de l’escola, n’acaba de crear un. I és ben prometedor. Ha començat fort, amb una espècie de “diari” on plasma, per capítols, la seva experiència americana.

La part que ha sortit fins ara enganxa. Amb un estil interessant, que arriba, viu i que sembla que la sentis.

I això em fa tornar al principi. Les TIC porten a la incomunicació?

Crec que és un fet que no és així.

Puzles

Els puzles, quan érem petits en dèiem trencaclosques, quin gran invent!!!!

N’havia fet molts. Recordo des de ben petit un d’aquells de 12 cubs, on amb les cares corresponents sortien sis imatges diferents del Topo Gigi. I encara cap als 12 anys uns amb paisatges de Nova York o de Moscou, amb puzles de 500 o 750 peces. I encara més tard un de rodó amb motius d’indis de l’Amazònia.

I de gran alguns que han acabat sent quadres que decoren casa nostra. El més gran que he fet deu ser de 5000 peces.

Ara als meus fills també els ha agafat aquesta dèria. De fet de ben petits els n’havia fet fer molt de ben simples.

I per acabar-ho d’amanir, penso que els puzles són uns entreteniments que ajuden a ordenar, estructurar, prendre decisions, provar i esmenar, ... aquests dies n’hem fet un de conjunt.

És una forma més de compartir entre nosaltres.

L’escollit ha estat un de circular de 1000 peces, de la casa Ravensburger.

Però d’aquest tema dels puzles... en altre dia en continuaré parlant.

BRAUN

Ja s’ha acabat la Copa del Món de la FIFA, vaja el mundial de futbol, que ens ha tingut entretinguts durant un mes.

És un espectacle de contrastos: la bona jugada i l’agressió, els equips d’estats desenvolupats versus altres del tercer món, ... A mi també me’n creava. I no em puc estar de posar-ne un sobre la taula.

Cada cop que per la tele veia un partit, i n’he vist uns quants, hi havia un anunci d’aquells que envolten el camp que em feia rau-rau.

Hi havia Braun anunciat, un dels espónsors oficials. I és clar, en aquests moments, vaja des de fa uns mesos, parlar de Braun a casa nostra és sinònim de tancament d’empresa, de gent al carrer, del capital per sobre de les persones.

El tema ha estat, i segurament que ho continuarà sent, motiu de reportatges al telenotícies, al butlletí de la ràdio, als diaris.... i comentaré un parell d’aspectes.

En primer lloc el posicionament clar del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. L’església, i principalment la seva jerarquia, massa vegades ens posa molt fàcil el poder-li fer un munt de crítiques. Però no, aquesta vegada, al meu entendre, aquest bisbat, la factoria en qüestió hi pertany, s’ha mullat i força. I si no vegeu la nota de premsa que van difondre.

Per un altre costat un possible boicot. Fa unes setmanes va aparèixer sobre la taula de la sala de profes del meu centre una carta dels treballadors de Braun. I la seva proposta era un boicot de compra de qualsevol producte relacionat amb la multinacional.

Aquest és un dels greus problemes. No proposen un boicot només a productes Braun: depiladores, petits electrodomèstics, .. De fet Braun és una marca del grup Gilette, que al mateix temps foma par de Procter & Gamble. Axiò vol dir que aquests són els propietaris reals de la planta que ara es vol tancar. Ja em direu, una empresa que té la seva central a Cincinnati (Estats Units) i que diu tenir uns 100.000 treballadors en 140 estats... realment li importa un grapat d’homes i dones del Baix Llobregat? No són més que unes xifres, uns balanços...

I això sí, diversificació. que si falla un negoci un altre sempre estigui en alça.

Si algú es vol sumar al boicot... segurament que un producte o altre usa.

El referèndum de l’Estatut.

Estem arribant al final d’un llarg camí.

Portem mesos, anys, amb l’Estatut de rerefons. Primer promeses i debat en temps electoral. Després compromís en el Pacte del Tinell. Es comença a concretar en Comissió i després passa al Parlament.

Tots contents. Ja teníem Estatut.

Però no, encara quedava el tràmit de debat i aprovació, o reelaboració, per part de les Corts Espanyoles.

Ara arriba l’hora dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. L’hora del Referèndum.

No vull fer aquí apologia d’un vot determinat. M’agradaria anar una mica més a fons del què representa tot plegat.

I no em refereixo als fets recents. Ni tant sols als incidents dels darrers dies de campanya. Tot i que... qui sembra vents recull tempesta.

No, no, vull fer una referència a les diferents possibilitats que té tota persona amb dret de vot.

I comencem per aquí. Qui té dret a vot? Molt senzill. Totes aquelles persones que són en el Cens Electoral. La llista elaborada per la Junta Electoral amb tots els ciutadans espanyols, majors de 18 anys i que no tenen els drets civils restringits per un jutge.

Però alerta. Això no significa que hi siguin realment tots els ciutadans. En realitat el Cens Electoral conté errors. Per això unes setmanes abans de qualsevol consulta electoral s’exposa aquest cens. La llàstima és que pocs ciutadans exerceixen el seu dret de consultar-lo i fer, si s’escau, reclamacions. I aleshores arriba el dia de les votacions i... tot són corredisses i queixes.

Per tant queda clar, les persones inscrites són les úniques que tenen dret a vot.

A partir d’aquí el ciutadà pren la primera decisió. Anar a votar o no. Així tindrem una xifra de votants, de persones que han exercit el seu dret, i una altra que anomenarem l’abstenció. És a dir, la diferència entre la xifra de persones del cens electoral i els votants.

Una precisió. L’abstenció és un dret legítim, una persona pot anar a votar o no. Però en aquesta xifra, la de l’abstenció, hi cau també la del desinterès, el de les persones que simplement passen, i encara la dels errors. Les persones que no han pogut exercir el seu dret per haver-hi errors en un cognom, o en el DNI... i són més dels quins semblen.

Bé, ara ens centrem en els votants. Aquí cal fer una altra gran divisió de vots. Es comptabilitzen els vots nuls, que en realitat vol dir que no valen. Una altra opció vàlida, i respectable. Però que són comptabilitzats com a vots no vàlids. I per tant ens queda un gran bloc, que ara tractaré, que són els vàlids, els quins compten.

Aquest darrer bloc són els quins serviran per marcar els percentatges per aprovar, o no, el present Estatut. O que en unes eleccions amb vots a partits, marcaran els quins passen el filtre per poder entrar a un Parlament o ajuntament.

En el cas del Referèndum els vots vàlids poden ser de tres opcions diferents. Els vots afirmatius, els del Sí, els quins aproven la pregunta que es formula en la consulta popular.

Els vots negatius, els del NO, els quins desaproven la pregunta que es formula.

I finalment els vots en blanc. Que no diuen ni sí ni no. Però que són de persones que volen que el seu vot sigui comptabilitat com a vàlid.

En aquest cas perquè pugui entrar en vigor el nou Estatut en el Referèndum cal que l’opció més votada, la majoritària, sigui la de vots favorables, la del Sí.

Així que el poble decidirà.

Contrastant, o potser no tant

Contrastant. Veure les diferències entre dues o més coses.

Això està bé. És una bona manera de poder veure la realitat, o bé allò que més se li assembla.

A tots ens ha cridat l'atenció, i fins cansat amb el temps, el ball de xifres que ofereixen alguns actes multitudinaris. Per exemple l'assistència en manifestacions. On les xifres poden variar considerablement segons les donin els convocants o la guàrdia urbana o qui diminis sigui.

Això també li va passar a un col·lectiu de persones, algunes mestres, que amb el temps va idear un sistema de recompta com a mínim és transparent, és a dir, s'explica com es fan els càlculs.

Aquest col·lectiu, amb el nom de Contrastant, compta amb un interessant web, que porta un subtítol prou interessant: “una lectura dels media”.

Un dels actes que sempre havien estat en el punt de mira d'aquest col·lectiu era la “Feria de Abril”, organitzada per la FECAC.

Enguany no hi ha hagut ball de xifres en aquest sentit. I una notícia de Catalunya Ràdio em va cridar l'atenció:

“En un discret acte protocolari de cloenda la FECAC no va voler aventurar-se a donar dades d'assistència. Però la novetat és que el col·lectiu Contrastant tampoc dirà les dades d'assitència. Aquest any els han contractat i no podran fer públics els resultats”.

Aques text que he copiat literalment del bloc horari que l'emissora té penjat a internet i que correspon a dilluns dia 8 de maig a les 07 hores i 14 minuts, és el quin em va cridat l'atenció.

És evident que la notícia podia ser més o menys errònia, com tantes altres. I per això em vaig connectar al web i en no veure res que hi fes referència em vaig posar en contacte amb el col·lectiu Contrastant a través del correu electrònic.

La resposta va ser força ràpida i amable. Em feien notar que potser no havia entès prou bé la notícia... però que en tot cas “CONTRASTANT ha comptat la Feria perquè una empresa ens ha contractat per tal de comptar-la. Aquesta empresa no és la FECAC.
Aquesta empresa, quan faltaven tres setmanes per començar la Feria, ens va dir que no podíem fere pública la xifra. Ja fa dies queestem insistint perquè la faci pública, sobretot perquè la Feria no n'ha ofert cap. No sé si ens en sortirem. Espero que sí.”

En tot cas se suposa que quan van signar el contracte ja sabien que no podrien oferir aquestes xifres, o en tot cas si això no forma part del contracte no tenen perquè seguir la beta de l'empresa.

És clar que a tots ens agrada veure els defectes en els altres, a mi el primer, i que quan això se'ns aplica a nosaltres... no sempre ho entomem igual. Però és un sa exercici que hem d'aprendre.

En aquest cas Contrastant no ens permet contrastar.